Dues coses que feim al revés

Summerhill. Fillets votant.

– Permetem als alumnes competir amb els companys (notes, examens, lloances públiques….) i no fomentam que despleguin la seva individualitat. Hauria de ser al revés: Permeter-lis ser fidels a la seva identitat  i exigir-lis respectar els companys. ( Idea extreta de Summerhill)

– Estimulam els adolescents i frenam  els fillets. Hauria de ser al revés. Estimular els fillets i frenar els  adolescents. (Carles Capdevila). Exemples de frenar els fillets:

  • Educació infantil. No ensenyar-lis idiomes, no posar-los davant un ordinador, creure que no poden llegir fins els 5 anys, que  només poden aprendre a comptar fins a 5, ensenyar-lis dins-fòra, alt-baix, els colors, les lletres…. creure que només….
  • No deixar-los tocar eines, aprendre oficis.
  • No fer-los fer el llit, ni participar en les feines de casa. No enviar-los a comprar el pa.
  • No estimular la seva curiositat, no acollir les seves preguntes.

Estaràs de part del fillet?

Veure imatge: fillets votant.

Tot és qüestió de fe en els fillets. Alguns la tenen; la major part no. I si no es té aquesta fe, els fillets ho saben. Noten que el vostre amor no pot ser molt profund, o que hauríeu de tenir més confiança en ells. Quan doneu la vostra aprovació a un fillet, podeu parlar-li de tot, perquè l’aprovació fa que desapareguin moltes inhibicions… però (…) és possible aprovar els fillets si un no s’accepta a si mateix?. Si un no es coneix a si mateix no pot aprovar-se.

El pare s´ha de convertir en un individu. Ha de saber on és realment. No és fàcil. Perquè una persona no és precisament ella mateixa, sinó que és una combinació de totes les persones a qui coneix, molts dels valors dels quals guarda dins ella.

Neill, AS, (1979): Summerhill, Fondo de Cultura Económica, pàgina 108

Dubtes d´estiu

Elías Amorós és un fillet de 11 anys educat a casa que té tres blocs d´investigació. Vaig flipar quan els vaig veure.

M’intriga pensar si serà possible que en el futur els nens siguin reconeguts, si se’ls tindrà el respecte que ara no se’ls té. Per què no se’ls reconeix, per què no els deixem fluir?…

Potser perquè pensem que aprendre va associat a exigència, esforç, duresa? Que la motivació és una conseqüència de l´aprenentatge i no al revés? Què hi ha de veritat en tot això?

Té raó en Ken Robinson (El Elemento, Grijalbo, 2010) que defensa que només aprenem quan ens sentim profundament connectats amb el nostre sentit d´identitat, pàg. 132?   o en té Daniel Willingham (Why don’t students like school, Jossey-Bass, 2009) que defensa que sense esforç no hi ha aprenentatge i que la motivació ve després, un cop has après.

A Summerhill hi havia nens que no aprenien a llegir fins els 17 anys. En Doman diu que als 2 anys ja en poden aprendre… qui té raó?.