Crònica personal de les jornades del MRP de Menorca

Els passats 27 i 28 d´agost una seixantena de professors ens vam trobar a Ciutadella (Menorca) per debatre el model d´escola actual.  Els debats generats després de les ponències van ser molt útils per confrontar diferents visions que ens van enriquir uns als altres, de manera que una de les conclusions principals va ser que NECESSITAM continuar. Així,  l´ESCOLA D´ESTIU 2012 ens ha esperonat a tots i ha esdevingut el punt de partida d´un moment nou.

Segons la meva impressió (si no ho veis igual digau-ho), a les Jornades es va constatar un fet que també succeeix als Claustres. Es requereix temps i calma per tenir un llenguatge compartit. No només per definir el model d´escola que volem, sinó  per acordar un diagnòstic de la situació, les causes i propostes d´acció. En aquest sentit, les intervencions van reflectir tres tipus d´interessos (tal vegada més, apuntau-los si ho trobau), compatibles entre sí, però diferents:

  1. A curt termini, la situació conjuntural. Quina és la millor manera de donar resposta pública a les retallades?.  El mateix MRPM, que ha format tants de mestres menorquins,  s´ha trobat sorprès per unes ajudes promeses pel Pacte i revocades més tard pel PP.  Tot i que aquesta no va ser la preocupació central de la trobada, pens que és interessant recollir-la perquè és el nord del grup de professors agrupats baix la Plataforma en Defensa de l´Escola Pública, majoritàriament joves i de Llevant, que tot l´estiu han organitzat conferències formatives. En segon lloc, aquesta visió aporta una pregunta interessant. Com  invertir esforços en el combat polític i al mateix temps cohesionar els Claustres i millorar els centres?
  2. A mig termini, aquesta necessitat de cohesionar els Claustres i millorar els centres, pens que era la preocupació majoritària dels asssistents a la trobada. Com? Creant petits grups de professors dins els centres que es donin suport uns als altres (i al mateix temps estiguin lligats entre ells) per a promoure la innovació i per consolidar el model d´escola humanista que ha defensat el MRPM.  Va ser un dels desitjos més formulats i coincident amb la feina que durant més de 30 anys ha fet el MRPM, format majoritàriament per professorat de Ponent amb molts d´anys d´experiència.
  3. A llarg termini, la necessitat de canvis estructurals. Va ser la preocupació d´un grup minoritari.  No tenim dret a que els equips directius i els professors tenguin veu en les decisions relatives a l´educació?. A tenir una democràcia real ? Per què els mestres hem perdut el pes que teníem davant l´Administració?. Si els estudis demostren que els sistemes educatius que milloren tenen acords o pactes per NO CANVIAR ni lleis ni equips quan canvien els polítics (lideratges estables d´un mínim de 6 anys), no mereixem que l´educació deixi d´estar subjecte als canvis polítics? És normal que la nostra comunitat que va davant en fracàs escolar no tengui ni un pla per combatre’l i quasi ni se´n parli? Ho és que els equips directius es sentin tan tot sols davant l´administració? Quin paper ha de tenir l´educació en el model productiu menorquí-globalitzat? Quina Menorca volem i com l´educació hi pot contribuir?   Tots estàvem d´acord en els problemes, però no tots valoràvem igual si val la pena invertir esforços en una lluita difícil de guanyar. Personalment pens que ho hem d´intentar, si volem  tenir futur.

Així,  l´ESCOLA D´ESTIU 2012, baix el meu punt de vista, ha estat el punt de partida d´un moment nou que està en procés de maduració, una maduració que només serà possible si  trobam les vies (virtuals i presencials) per articular aquests tres objectius estratègics en un pla d´acció compartit en el que hi participin tant el MRPM com la Plataforma (a lo millor a través del Marc Unitari) i altres instàncies per tal  d´implicar el màxim nombre de persones apassionades per la millora de l´educació a Menorca. Us imaginau on podríem arribar?  T´hi apuntes? Tot està per fer i tot és possible. Ens hi jugam massa.

Anuncis

Desitjos per 2012. El conseller va a escola

Al meu país els equips directius no tenen pes dins l´Administració. Ningú els escolta. No tenen eines per consolidar equips sòlids o per protestar. No estan organitzats. No tenen espais per a compartir els problemes ni proposar solucions. En resum:  un cercle; no els escolten perquè no estan organitzats. No estan organitzats perquè no els escolten.

Els mestres no es fan seu el currículum. Molts es limiten a aplicar uns continguts que venen de dalt sense reflexionar-hi, sense jugar-hi.   Els alumnes, els més interessats en mantenir la curiositat,  no hi pinten molt en les decisions importants.  Els pares no tenen criteris per  conèixer les diferències entre els centres. Els ministres i consellers canvien lleis/normes sense consultar els implicats i els entesos. El resultat: un  fracàs escolar que no minva i ciutadans amb poca empenta cívica: i jo tanmateix què puc fer?.

Serà que als mediterranis ens perd l´individualisme, que no ens sabem unir, coordinar? O serà que provenim d´unes estructures (franquistes, centralitzades, verticals, estàtiques) d´un món mort?. Després de 40 anys  i una transició feble no és hora d´aspirar a un funcionament més democràtic -descentralitzat- a les aules, els centres i l´administració educativa?

Al nostre país les decisions importants en educació les prenen els poders fàctics: les editorials de llibres de text impresos i digitals, les grans empreses i unes administracions educatives allunyades de la realitat.

El sistema educatiu no pot avançar si no ho fa la democràcia. Però sabem que a altres països amb més tradició democràtica la cosa funciona diferent. Vegem l´exemple de Canadà.

El Ministre d´Educació va venir a passar un dia al nostre municipi.  (…) A les escoles va  parlar amb els alumnes, els mestres, equips directius i pares.

El ministre va adonar-se que les diferents escoles de la zona compartíem una narrativa sobre el nostre procés, centrada en la llarga tradició de poder elegir (projectes, programes i oportunitats d´aprenentatge),  la capacitat de fer-se preguntes, la competència informacional i l´autoregulació, tres trets que totes  les escoles del nostre barri tenen en comú.  També compartim la convicció de que la millora depèn dels mestres innovadors, la implicació dels pares i la passió dels estudiants. Que estem en el camí correcte. Anomeneu-lo com volgueu…. aprenentatge personalitzat o aprenentatge del segle 21, però és un camí compartit. Va escoltar els alumnes, que li explicaren què suposaven per a ells  l´autoregulació (autoavaluació, coavaluació) i la competència de tractament d´informació i digital. 

Aquest text no parla del nostre sistema. És de  Chris Kennedy, (copiat-aferrat en cursiva) superintendent de les Escoles públiques de West Vancouver (Canadà).

Sulfura perquè posa en evidència la distància que ens separa. Canadà,  un dels països que millors resultats va obtenir a PISA 2009,  duu anys fent feina per empoderar els  equips de mestres amb  unes estructures sòlides d´acompanyament als  processos formatius. És  un dels països destacats de l’estudi McKinsey (How the world’s most improved school systems keep getting better?), pel seu funcionament centrat en les comunitats d´aprenentatge professionals, la flexibilitat curricular i una avaluació més interna (entre els docents, acostumats a coavaluar-se) que externa (com l´americana o britànica).   Les tres paraules que ens separen de Canadà són: funcionament profundament democràtic.

Per més informació, consulteu:

Poner el arte en el centro

Hay un arte hecho para ver. Pero hay un arte, el arte verdadero, que es el que se hace ver. Hoy en día se confunde. El arte es utilizado como un instrumento. El arte no es un instrumento, sino un medio de aparición.
La misión del arte es que alguien se quede, simplemente, ante él.
Su misión es enseñarnos a mirar la vida,
los miedos y temores del hombre, sus luces y sombras.
Conocer el alma humana,
los monstruos personales que son exorcizados cuando son presentados.
Enseñarnos a sentir lo que lleva la vida.
Revelar el encantamiento ante la vida.
El entusiasmo que podamos sentir ante una obra se debe a que ha sido capaz de mostrar algo
idéntico o parecido a lo que sucede en nuestro interior: ser vistos.
En esto consiste la función catártica y moral del arte.

Maria Zambrano

Todo empezó hace unas semanas cuando @jordi_a le escribió  a @rbarlam en Twitter que McKinsey -consultora ligada a PISA– parteix d’una visió de l’escola i de l’exit escolar ideològicament determinada….Entonces se armó  un amago de debate sobre PISA que acabó con un post de @eraser que no entendí, con comentario de @ainhoaeus – que nos lo vino a  traducir- y otro de @pvil en Discentia donde decía que: Enseño Dibujo y Plástica desde hace 21 años, pero eso no les importa. Posiblemente, si el famoso informe analizase los resultados en expresión artística y creatividad los resultados serían aún más alarmantes. Pero no les preocupa, seguirán preguntando sobre cepillos de dientes antes que sobre pinceles, sobre números antes que sobre colores. Me inquietó. Entonces  vi Bird,  sobre la vida de Charlie Parker y pensé en cómo le habría ido una prueba que no mide la competencia artística (=las inteligencias visual-espacial, musical o corporal).

La opción PISA es empezar por lo esencial, (lectura, matemáticas, ciencia) no sólo para consolidar una cultura de la evaluación, sino para aportar  un marco (PISA FRAMEWORK 2009) teórico sólido e innovador -en mi opinión- que sirve de punto de partida para estimular las comunidades de aprendizaje, el desarrollo profesional y la autonomía de los centros (McKinsey 2010, Talis 2009). Consolidemos desde ahí y luego revisemos (En 2015). O sea, que PISA no evalúe la competencia artística no significa que no valga la pena leer lo que se publica en su entorno. ¿Pero  entonces….  la competencia artística? ¿Es realmente importante? ¿Tan esencial como la lectura?. Pienso que sí porque:

  • Los educadores necesitamos hacer algo más que enseñar. Necesitamos crear experiencias para los estudiantes. Las experiencias provocan que lo que se aprende sea vivo. Y el arte es el espacio ideal para crear experiencias.
  • Las competencias se adquieren con la experiencia, pero la experiencia, como dice Gadamer, presupone defraudar expectativas, aprender a sufrir. La experiencia no puede controlarse, planificarse o programar. Saber responder al azar, a lo que irrumpe, a lo incontrolable exige un nivel muy alto de competencia.
  • Si PISA pretende volver a lo básico, lo básico (la lectura, las matemáticas, la ciencia) no puede entenderse sin  el arte.
  • Las CCBB exigen activar todas las inteligencias desde el momento que el fin no es evaluar conocimientos sinó la forma de utilizarlos. Cuantas más inteligencias se movilizan más fácil es que los contenidos se utilicen. Cuantos más canales de aprendizaje se utilizan (visual, auditivo, cinestésico) más se asegura la transferencia.
  • Los sistemas educativos más evolucionados (McKinsey 2010) integran el arte en una visión interdisciplinaria más centrada en cómo se aprende que en cómo se enseña. Véanse como ejemplo estas rúbricas de realizaciones artísticas de las escuelas públicas de Regina (Canadá).En cambio, en los sistemas de bajo rendimiento el arte es un complemento, que forma parte de un horario parcializado en disciplinas.
  • Crear, actuar, escuchar, reproduir, modelar, bailar: son caminos para poner el arte en el centro del currículum.

Ver vídeo de @ManuElPielRoja

Fuente: The Huffington Post. Ver más ejemplos de organizaciones que trabajan para insertar el arte en el currículum.

Algunas ideas para poner el arte en el centro.

  1. Asociar música a contenidos. Ejemplo: Explicación del origen del universo a través del Bolero de Ravel (a partir de la mitad DEL MP3)
  2. Utilizar la música para inspirar escritos
  3. Transformar las investigaciones en elaboraciones artísticas
  4. Asociar una obra de arte a unos contenidos: paisaje con papel maché, escribir canción sobre lo aprendido….
  5. Compartir las interpretaciones respecto a una obra y aceptar las diferentes visiones.

Fuentes:

Organització de l’aprenentatge, gestió del coneixement

Presentació emprada a les formacions del professorat en la qual s´hi recullen algunes de les cites dels documents llegits.
Organització de l'aprenentatge