Desitjos per 2012. El conseller va a escola

Al meu país els equips directius no tenen pes dins l´Administració. Ningú els escolta. No tenen eines per consolidar equips sòlids o per protestar. No estan organitzats. No tenen espais per a compartir els problemes ni proposar solucions. En resum:  un cercle; no els escolten perquè no estan organitzats. No estan organitzats perquè no els escolten.

Els mestres no es fan seu el currículum. Molts es limiten a aplicar uns continguts que venen de dalt sense reflexionar-hi, sense jugar-hi.   Els alumnes, els més interessats en mantenir la curiositat,  no hi pinten molt en les decisions importants.  Els pares no tenen criteris per  conèixer les diferències entre els centres. Els ministres i consellers canvien lleis/normes sense consultar els implicats i els entesos. El resultat: un  fracàs escolar que no minva i ciutadans amb poca empenta cívica: i jo tanmateix què puc fer?.

Serà que als mediterranis ens perd l´individualisme, que no ens sabem unir, coordinar? O serà que provenim d´unes estructures (franquistes, centralitzades, verticals, estàtiques) d´un món mort?. Després de 40 anys  i una transició feble no és hora d´aspirar a un funcionament més democràtic -descentralitzat- a les aules, els centres i l´administració educativa?

Al nostre país les decisions importants en educació les prenen els poders fàctics: les editorials de llibres de text impresos i digitals, les grans empreses i unes administracions educatives allunyades de la realitat.

El sistema educatiu no pot avançar si no ho fa la democràcia. Però sabem que a altres països amb més tradició democràtica la cosa funciona diferent. Vegem l´exemple de Canadà.

El Ministre d´Educació va venir a passar un dia al nostre municipi.  (…) A les escoles va  parlar amb els alumnes, els mestres, equips directius i pares.

El ministre va adonar-se que les diferents escoles de la zona compartíem una narrativa sobre el nostre procés, centrada en la llarga tradició de poder elegir (projectes, programes i oportunitats d´aprenentatge),  la capacitat de fer-se preguntes, la competència informacional i l´autoregulació, tres trets que totes  les escoles del nostre barri tenen en comú.  També compartim la convicció de que la millora depèn dels mestres innovadors, la implicació dels pares i la passió dels estudiants. Que estem en el camí correcte. Anomeneu-lo com volgueu…. aprenentatge personalitzat o aprenentatge del segle 21, però és un camí compartit. Va escoltar els alumnes, que li explicaren què suposaven per a ells  l´autoregulació (autoavaluació, coavaluació) i la competència de tractament d´informació i digital. 

Aquest text no parla del nostre sistema. És de  Chris Kennedy, (copiat-aferrat en cursiva) superintendent de les Escoles públiques de West Vancouver (Canadà).

Sulfura perquè posa en evidència la distància que ens separa. Canadà,  un dels països que millors resultats va obtenir a PISA 2009,  duu anys fent feina per empoderar els  equips de mestres amb  unes estructures sòlides d´acompanyament als  processos formatius. És  un dels països destacats de l’estudi McKinsey (How the world’s most improved school systems keep getting better?), pel seu funcionament centrat en les comunitats d´aprenentatge professionals, la flexibilitat curricular i una avaluació més interna (entre els docents, acostumats a coavaluar-se) que externa (com l´americana o britànica).   Les tres paraules que ens separen de Canadà són: funcionament profundament democràtic.

Per més informació, consulteu:

El propósito de la educación

El propósito de la educación es ético, político, peligroso y abrumador. Ético porque consiste en hacer lo necesario para no entorpecer el  despliegue del ser (¿qué es bueno o malo, qué conviene para….?). Político  porque tanto sirve para despertar mentes libres como dóciles y obedientes. No es posible educar sin visión política (sea ésta la indiferencia o el compromiso hacia un lado o el otro), que los entendidos llaman paradigma. El  mío es el ilustrado, que entiende que el ciudadano debe ser su propio señor, no esclavo, no vasallo. El que no se somete, que no es súbdito de otros.  Abrumador porque supone vivir la libertad del otro a contrareloj en un mundo de marcos éticos caídos. Peligroso porque es una herramienta de poder.

Como asunto ético-político, la educación no se encierra en los propósitos sino que consiste en lo que pasa con ellos en la realidad, en lo que les pasa a los propósitos cuando están sometidos a la (in)competencia de las personas, las estructuras y el tiempo. Entonces,  ¿qué les debería suceder  en su encuentro con la realidad?. Los propósitos llevarían a:

1. Mirar y escuchar a los niños. En las escuelas y las familias se tendría en consideración  la opinión de los niños para tomar decisiones.

2. Escuchar a las familias. ¿Qué escuela sueñan?

3. Mirar a los maestros en acción. Dejar de escribir sobre propósitos -proyectos curriculares, grandes líneas metodológicas y evaluativas…..-  y mirar qué pasa en el aula: ¿qué hace el maestro? ¿qué hacen los niños? ¿cuál es la tarea?. Una sola cámara de vídeo, un compañero que coevalua son más efectivos para el cambio que 100 horas de formación. Ahí la brecha entre los propósitos, los discursos y la realidad es a veces tan estridente que sólo el humor puede ayudar a saltarla.

4. Desarrollo profesional. Propuestas #EABE11 Menos ponencias y más autobuses (para visitar buenos centros). La autoformación tiene límites; la co-formación es ilimitada. Gran red para problemas sencillos, grupo pequeño para problemas grandes. Hay que ser críticos, estar dispuestos a criticar y aceptar la crítica.

4. Pedir responsabilidades a una Administración educativa que no ha tenido ante sí -al menos hasta ahora- un verdadero movimiento de base de docentes con quienes dialogar y al que temer. Hasta ahora hemos estado  dormidos y  desorganizados sin mensajes  lo suficientemente sólidos como para influir en las políticas públicas,  ni lo suficientemente abstractos como para catalizar la esperanza. Que el movimiento del 15-M tenga la palabra depende de nosotros.

Tancar escoles és una solució?

Kansas city va tancar la meitat de les seves escoles

Diumenge TV3 va dedicar  el 30 minuts a les reformes  de Finlàndia i New York. Van entrevistar Roser Salavert, ex-directora del districte 3 de Manhattan,  que l´any passat  va tancar dues escoles (a la ciutat se´n van tancar 65) per ineficiència (directors i professorat poc motivats i alumnes amb resultats baixos).

Coincidint amb la rebel·lió col·lectiva del sector progressista dels EUA contra la política educativa d´Obama (Race to the top) s´està qüestionant l´eficiència de mesures dràstiques com tancar escoles o despedir mestres.

Arguments en contra de tancar escoles:

1. Afecta a estudiants de procedència social baixa. No els serveix per millorar, sinó que queden arraconats. Almost all are Black and Latino with significantly higher needs.  Dels 33.000 estudiants afectats,  només 9.592 s´han graduat.  

2. Els retallen les ajudes i llavors els diuen que s´han de tancar per tenir baixos resultats. Seria millor invertir-hi i lluitar per la millora.  My school had to cut our debate team, chess team, robotics club, choir, and the mentor and internship program with Citigroup. Our school and other schools need more resources and help from DOE. We shouldn’t have to fight with them for it. 

Arguments a favor:

1. Els alumnes no queden arraconats, sinó que milloren. La investigació (Engberg, Gill, Zamarro, Zimmer) ha demostrat que els efectes adversos que poden experimentar els estudiants  no només desapareixen després del primer any sinó que són minimitzats quan els estudiants van a escoles higher-performing. Per les escoles de rebuda no s´han trobat efectes negatius en els estudiants que reben els nous.

2. Les escoles tancades són escoles de grans dimensions (Roser Salavert). Els alumnes es redistribueixen a escoles més petites. Hi estic d´acord.  PISA ha demostrat que hi ha una clara correlació entre el tamamy del centre i els resultats. Com més gran és el centre més baixos són els resultats.

2. Les escoles tancades  han tingut  oportunitats, però la baixa motivació dels equips docents i directius no ha millorat.

Conclusió

Tancar escoles pot ser una solució quan:

  • Les dimensions del centre fan impossible la generació d´una visió compartida i la creació d´equips docents de millora.
  • Els equips directius i docents han rebut suport, ajudes i formació per millorar, però no ha servit.
  • L´èxit de l´alumne independentment de la seva procedència social està per damunt de qualsevol altre objectiu.
  • Els objectius i criteris pedagògics de l´Administració estan per damunt dels econòmics.
Serà somniar molt? Tant de bo tinguéssim debats així aquí.



El sistema educatiu més sorprenent del món (Bob Compton)

Creiem que els nens aprenen si estan en un ambient on experimenten l´excitació i l´alegria de descobrir.

Treballam alhora les TIC i el pensament.

Creiem que quan aprenen creixen.

Arxivat a Finlàndia, Vídeos. Etiquetes: . Leave a Comment »

Pla Bolonya o tradició?

Avui a classe el professor Tejada ens ha contat que els alumnes de l´UAB han demanat tornar a les classes tradicionals. M´ha recordat una notícia que va sortir el gener d´enguany:

Vàries universitats americanes (Harvard, Maryland, Colorado…. i el MIT, a la foto) han decidit subtituir les lliçons magistrals per classes més petites on s’enfatitza l’aprenentatge interactiu i col·laboratiu. La decisió s´ha pres aquesta tardor derprés d´anys d’experimentació i debat (i resistència) per part de l’alumnat. Com a resultat al MIT ha augmentat l’assistència i el percentatge de fracàs ha disminuit un 50%.

Les classes són high-tech, 80 estudiants, 13 taules rodones equipades amb ordinadors en xarxa i PDI a les parets. Els profes fan una breu presentació i els estudiants a treballen en petits grups. Professors i alumnes dirigeixen experiments conjuntament. Els profes tenen assistents docents. L´aula bull. Els alumnes demanen, conversen, escriuen, investiguen…. Els ha costat entendre que les classes no han de ser lliçons magistrals. Al MIT aquest nou enfocament s´anomena TEAL (Technology Enhanced Active Learning).

Han estat els departaments de Física els que més han treballat per demostrar que els estudiants aprenen i apliquen millor el coneixement a través d´un aprenentatge interactiu, col·laboratiu, centrat en l’estudiant.

“Així com tu no pots ser un corredor de fons mirant maratons per la TV, tu has de FER ciència, i atrevessar el procés de pensament i no només MIRAR com el teu instructor ho fa”. (Professor de física del MIT, Mazur).

Carl Wieman, Nobel de Física i professor de la Univ. de Columbia: “El cervell humà pot retenir com a molt 7 diferents ítems a la memòria a curt termini i no pot processar alhora més que 4 idees alhora. Però el nombre de nous ítems que s’espera que recordin i processin els estudiants a una classe magistral és molt més gran. Per això no ens ha de sorprendre que només retenguin una petita fracció d’allò que se’ls presenta en aquest format”.

“T’han d’estar mirant atentament, entenent-ho tot? ” deia el Professor Sciolla . “O han d’estar pensant?.

Font: New York Times (14/1/09)

Graella per avaluar les competències docents

Font: CAPs de Navarra

Mapa conceptual de la innovación educativa

Elaborat per Feliciano Fidalgo. Clicar sobre la imatge per accedir a l’explicació i ampliació.