Desitjos per 2012. El conseller va a escola

Al meu país els equips directius no tenen pes dins l´Administració. Ningú els escolta. No tenen eines per consolidar equips sòlids o per protestar. No estan organitzats. No tenen espais per a compartir els problemes ni proposar solucions. En resum:  un cercle; no els escolten perquè no estan organitzats. No estan organitzats perquè no els escolten.

Els mestres no es fan seu el currículum. Molts es limiten a aplicar uns continguts que venen de dalt sense reflexionar-hi, sense jugar-hi.   Els alumnes, els més interessats en mantenir la curiositat,  no hi pinten molt en les decisions importants.  Els pares no tenen criteris per  conèixer les diferències entre els centres. Els ministres i consellers canvien lleis/normes sense consultar els implicats i els entesos. El resultat: un  fracàs escolar que no minva i ciutadans amb poca empenta cívica: i jo tanmateix què puc fer?.

Serà que als mediterranis ens perd l´individualisme, que no ens sabem unir, coordinar? O serà que provenim d´unes estructures (franquistes, centralitzades, verticals, estàtiques) d´un món mort?. Després de 40 anys  i una transició feble no és hora d´aspirar a un funcionament més democràtic -descentralitzat- a les aules, els centres i l´administració educativa?

Al nostre país les decisions importants en educació les prenen els poders fàctics: les editorials de llibres de text impresos i digitals, les grans empreses i unes administracions educatives allunyades de la realitat.

El sistema educatiu no pot avançar si no ho fa la democràcia. Però sabem que a altres països amb més tradició democràtica la cosa funciona diferent. Vegem l´exemple de Canadà.

El Ministre d´Educació va venir a passar un dia al nostre municipi.  (…) A les escoles va  parlar amb els alumnes, els mestres, equips directius i pares.

El ministre va adonar-se que les diferents escoles de la zona compartíem una narrativa sobre el nostre procés, centrada en la llarga tradició de poder elegir (projectes, programes i oportunitats d´aprenentatge),  la capacitat de fer-se preguntes, la competència informacional i l´autoregulació, tres trets que totes  les escoles del nostre barri tenen en comú.  També compartim la convicció de que la millora depèn dels mestres innovadors, la implicació dels pares i la passió dels estudiants. Que estem en el camí correcte. Anomeneu-lo com volgueu…. aprenentatge personalitzat o aprenentatge del segle 21, però és un camí compartit. Va escoltar els alumnes, que li explicaren què suposaven per a ells  l´autoregulació (autoavaluació, coavaluació) i la competència de tractament d´informació i digital. 

Aquest text no parla del nostre sistema. És de  Chris Kennedy, (copiat-aferrat en cursiva) superintendent de les Escoles públiques de West Vancouver (Canadà).

Sulfura perquè posa en evidència la distància que ens separa. Canadà,  un dels països que millors resultats va obtenir a PISA 2009,  duu anys fent feina per empoderar els  equips de mestres amb  unes estructures sòlides d´acompanyament als  processos formatius. És  un dels països destacats de l’estudi McKinsey (How the world’s most improved school systems keep getting better?), pel seu funcionament centrat en les comunitats d´aprenentatge professionals, la flexibilitat curricular i una avaluació més interna (entre els docents, acostumats a coavaluar-se) que externa (com l´americana o britànica).   Les tres paraules que ens separen de Canadà són: funcionament profundament democràtic.

Per més informació, consulteu:

Anuncis

Organitzar el coneixement, gestionar l’aprenentatge

Presentació emprada a les formacions del professorat en la qual s´hi recullen algunes imatges d’una presentació del professor Gairín:

Organització de l'aprenentatge

Model d’anàlisi de la cultura organitzativa de la universitat

¿Es posible el cambio en los centros?

¿Son exportables las experiencias de cambio de algunos centros?

¿Qué condiciones deben darse para crear aulas apasionadas? Si lo que hace avanzar las organizaciones es la capacidad de cuestionarse a sí mismas,  ¿es posible cambiar la organización de espacios y tiempos sin gestionar de forma diferente el factor humano, sin gestionar mejor el conocimiento?

A partir del artículo de COMPETENTES sobre dos experiencias educativas de cambio (Col·legi Montserrat y Centre Jacint Verdaguer) se ha armado una discusión interesante en el bloc eduideas sobre si estos modelos  son exportables. ¿Cuál es vuestra opinión?.

Peter Senge propone otro factor que en nuestro país trabajan las comunidades de aprendizaje como apuntaba Ana Basterra:  la gestión del conocimiento de los alumnos.  Por qué las escuelas parecen ser instituciones difíciles de cambiar? La escuela de la era industrial tiene puntos ciegos estructurales…. ¿por qué?…. éstos se deben a que la única persona que podría hablar de cómo está funcionando el sistema total, es la persona que no tiene voz ni poder alguno para aportar una retroinformación significativa que podría producir cambios. Esa persona es el estudiante.

El estudiante ve todas las clases, el estrés en el hogar, los mensajes conflictivos de los medios… sabe cuándo es excesiva la carga de trabajo o el respeto demasiado bajo. Pero no tienen poder ni posición en el sistema…. La verdadera esperanza de un proceso de cambio está en los estudiantes. A ellos les apasiona hacer que las escuelas funcionen; están conectados con el futuro en una forma en que no lo están los adultos. Tienen imaginación y están pidiendo a gritos que se les haga responsables de su ambiente.

En cursiva, Senge, P., Escuelas que aprenden, editorial norma, Colombia, 2006

(Senge dará una videoconferencia en las Jornadas de buenas pràcticas del Col·legi Montserrat de BCN)

Organització de l’aprenentatge, gestió del coneixement

Presentació emprada a les formacions del professorat en la qual s´hi recullen algunes de les cites dels documents llegits.
Organització de l'aprenentatge