Crònica personal de les jornades del MRP de Menorca

Els passats 27 i 28 d´agost una seixantena de professors ens vam trobar a Ciutadella (Menorca) per debatre el model d´escola actual.  Els debats generats després de les ponències van ser molt útils per confrontar diferents visions que ens van enriquir uns als altres, de manera que una de les conclusions principals va ser que NECESSITAM continuar. Així,  l´ESCOLA D´ESTIU 2012 ens ha esperonat a tots i ha esdevingut el punt de partida d´un moment nou.

Segons la meva impressió (si no ho veis igual digau-ho), a les Jornades es va constatar un fet que també succeeix als Claustres. Es requereix temps i calma per tenir un llenguatge compartit. No només per definir el model d´escola que volem, sinó  per acordar un diagnòstic de la situació, les causes i propostes d´acció. En aquest sentit, les intervencions van reflectir tres tipus d´interessos (tal vegada més, apuntau-los si ho trobau), compatibles entre sí, però diferents:

  1. A curt termini, la situació conjuntural. Quina és la millor manera de donar resposta pública a les retallades?.  El mateix MRPM, que ha format tants de mestres menorquins,  s´ha trobat sorprès per unes ajudes promeses pel Pacte i revocades més tard pel PP.  Tot i que aquesta no va ser la preocupació central de la trobada, pens que és interessant recollir-la perquè és el nord del grup de professors agrupats baix la Plataforma en Defensa de l´Escola Pública, majoritàriament joves i de Llevant, que tot l´estiu han organitzat conferències formatives. En segon lloc, aquesta visió aporta una pregunta interessant. Com  invertir esforços en el combat polític i al mateix temps cohesionar els Claustres i millorar els centres?
  2. A mig termini, aquesta necessitat de cohesionar els Claustres i millorar els centres, pens que era la preocupació majoritària dels asssistents a la trobada. Com? Creant petits grups de professors dins els centres que es donin suport uns als altres (i al mateix temps estiguin lligats entre ells) per a promoure la innovació i per consolidar el model d´escola humanista que ha defensat el MRPM.  Va ser un dels desitjos més formulats i coincident amb la feina que durant més de 30 anys ha fet el MRPM, format majoritàriament per professorat de Ponent amb molts d´anys d´experiència.
  3. A llarg termini, la necessitat de canvis estructurals. Va ser la preocupació d´un grup minoritari.  No tenim dret a que els equips directius i els professors tenguin veu en les decisions relatives a l´educació?. A tenir una democràcia real ? Per què els mestres hem perdut el pes que teníem davant l´Administració?. Si els estudis demostren que els sistemes educatius que milloren tenen acords o pactes per NO CANVIAR ni lleis ni equips quan canvien els polítics (lideratges estables d´un mínim de 6 anys), no mereixem que l´educació deixi d´estar subjecte als canvis polítics? És normal que la nostra comunitat que va davant en fracàs escolar no tengui ni un pla per combatre’l i quasi ni se´n parli? Ho és que els equips directius es sentin tan tot sols davant l´administració? Quin paper ha de tenir l´educació en el model productiu menorquí-globalitzat? Quina Menorca volem i com l´educació hi pot contribuir?   Tots estàvem d´acord en els problemes, però no tots valoràvem igual si val la pena invertir esforços en una lluita difícil de guanyar. Personalment pens que ho hem d´intentar, si volem  tenir futur.

Així,  l´ESCOLA D´ESTIU 2012, baix el meu punt de vista, ha estat el punt de partida d´un moment nou que està en procés de maduració, una maduració que només serà possible si  trobam les vies (virtuals i presencials) per articular aquests tres objectius estratègics en un pla d´acció compartit en el que hi participin tant el MRPM com la Plataforma (a lo millor a través del Marc Unitari) i altres instàncies per tal  d´implicar el màxim nombre de persones apassionades per la millora de l´educació a Menorca. Us imaginau on podríem arribar?  T´hi apuntes? Tot està per fer i tot és possible. Ens hi jugam massa.

Escola d´Estiu del MRP de Menorca

Copiat-aferrat del Facebook de na Maria Pons.

Dilluns i dimarts d’aquesta setmana s’ha celebrat a Ciutadella l’Escola d’Ensenyants. Tots els que us dedicau a l’ensenyament, un any o l’altre hi heu assistit (en el meu cas, només quan no coincidia amb Sant Bartomeu!). Fins a aquesta edició, l’Escola comptava amb un munt de ponents vinguts de molts llocs del país que, durant cinc dies, compartien les seves experiències i reflexions pedagògiques amb els mestres menorquins.


Per primera vegada després de 32 anys, l’Escola d’Estiu d’enguany ha comptat amb només 3 ponents (que han vingut sense cobrar un duro) i ha durat només 2 dies.
I sabeu per què? Perquè la Conselleria ha tallat totes les subvencions que feien possible aquesta trobada tan profitosa per als ensenyants de l’illa.
Però aquesta entrada tan llarga no és només per contar-vos aquesta història que, per altra banda, ja heu llegit un munt de vegades amb altres conceptes. A la Cloenda de l’Escola ens vam assabentar que, després de comprometre’s a subvencionar l’edició de l’estiu passat i una vegada l’escola ja estava finalitzada, l’Administració anul·là, sense previ avís, la partida promesa. Aleshores, els organitzadors van decidir pagar de la seva pròpia butxaca una part important de les despeses de l’Escola.
Aquestes coses no ens poden deixar indiferents! Els mestres menorquins, que hem disfrutat durant tants anys d’aquests cursos, hem de fer alguna cosa perquè la gent del MRPM cobri el més prest possible el que, de forma totalment altruista, van aportar.
Què trobau? Podeu aportar idees?

Per seguir el debat i els comentaris, llegiu el Facebook de na Maria Pons

Arxivat a Menorca. Etiquetes: . Leave a Comment »

Català a les escoles

Avui el Diari Balears diu  que a Mallorca només han triat el castellà les escoles de l´Opus i Madre Alberta, on hi van els fills de les classes altes. Són radicals. Saben què volen i estan convençuts que a poc a poc ho aconseguiran.  93 Fillets faran classes en castellà a Madre Alberta. N´Aznar, la FAES i tota la plana major del PP els felicitarà i els premiarà forever an ever. Que ningú es faixi il·lusions. Per ells, la gent de poble no pintam res.

Educació i desigualtat a les Illes Balears

Fa 40 anys,  a Menorca tots érem pobres. Vivíem del camp i sortir a fòra a estudiar era  una opció a la que pocs (i poquíssimes) s´hi aventuraven. De llavors ençà hem vist com l´educació ha estat l’ascensor social que ha permès augmentar la renda, el nivell cultural i avançar vers una societat més meritocràtica.  Però aquesta afirmació, que per molts és evident, per altres no ho és tant. És l´educació un factor tan clau per a la igualtat social? per tant, és tan prioritari invertir-hi?

D´una banda les investigacions conclouen que sí. Per exemple la de la Fundació Bofill sobre Educació i mobilitat social ( en format vídeo-presentació) que afirma que l´educació ha estat el factor clau per democratitzar les oportunitats i reduir un 50% la rigidesa social,  ha demostrat que Catalunya entre 1955 i 2009 ha tingut una alta taxa d´ascens social  –comparable a Suècia i Holanda- gràcies a l´educació. Un fenòmen que molts menorquins podem certificar com a propi. O les del sociòleg Erick A. Hanushek que diu que un país amb resultats educatius baixos no té futur econòmic. O el Nobel d´Economia James Heckman: Un dólar invertit en un fillet de 3 anys en una bona escola infantil genera 7 dòlars al cap de 20 anys.

 D´altra banda, destaquen una por. D´ençà de la crisi (2009) les diferències entre rics i pobres no han fet més que augmentar i el risc de descens social s´ha equiparat a totes les edats.

 I proposen solucions per a fer de l´educació l´eix de la transformació social. Segons l´Informe McKinsey  -investigació feta a 20 països per  l´OCDE el 2010-, s´hauria de:

1)    Seleccionar millor qui val i qui no per ser mestre i donar-lis una bona formació inicial i permanent.

2)    Tenir estructures de decisió democràtiques i una forta cultura d´autoavaluació. Un ministre que escolta els experts i inspectors, els inspectors als directors, els directors al Claustre i els professors als fillets (els majors implicats).

3)    No estar sotmesos als canvis polítics sinó tenir acords amb una garantia d´estabilitat mínima de 7 anys.

Fins aquí les investigacions. Ara la realitat. La realitat és que a les Illes Balears no ens podem enorgullir de cap de les tres condicions. Les decisions importants sobre com a què i en què invertir estan sotmeses a les ocurrències del partit que governa, sense un grup organitzat capaç de plantejar alternatives a unes propostes que no solen estar basades en el coneixement sinó en promeses de partit.

D´una banda les de la dreta que, en el cas de les Illes, es pot resumir amb el: No hi ha dobbers del president Juanra Bauzà. No hi ha dobbers per la calefacció,  ni per beques,  reforços o el  PAIRE, però sí per renovar les urbanitzacions (2M d´€). Decidir és prioritzar.

Les decisions polítiques provenen d´una visió del món, com deia Habermas, d´una mirada ètica. En el cas de la dreta les podem entreveure en aquestes dues afirmacions:

1)    Que l´educació no pot fer molt per combatre la desigualtat perquè el rendiment depèn de la genètica o la família.  Sin complejos

2)    Que la causa dels mals resultats és l´elevat percentatge d´alumnes immigrants. Mentida. La Rioja (amb un 13% d’ immmigrants) o Canadà (amb més d´un 30%) van davant.

L´esquerra creu:

1)    Que retallar en educació és retallar en igualtat social . Que la qualitat d´un sistema educatiu rau en la forma com tracta els que fracassen.

2)    Que l´educació pot combatre la desigualtat, però no acaba de posar-se d´acord en els camins. El camí és  invertir bé més que invertir molt (a partir d´una certa quantitat), com ha demostrat PISA, un argument que ha emprat la dreta tergiversant-lo com a excusa per baixar la inversió.

A les illes, després que ens transpasessin les competències no hem estat capaços de posar-nos d´acord per fer de l´educació una prioritat nacional. La prioritat ha estat viure bé,  com si el món acabés de començar, com si no vinguéssim d´un passat precari i premodern, com si no fos necessari (i complicat) dedicar molts esforços a coordinar-nos.  Ha estat un problema dels que tenien responsabilitat política però també dels que som a la base.  

Per què els inspectors, la universitat i l´administració educativa seguim anant cadascú pel seu vent? 30 anys després? Qui respresenta els mestres i els equips directius? Quina força tenen davant l´administració? Si s´apliquen les mesures de la dreta,  a la gent normal dels pobles petits els serà més difícil que els seus fills puguin sortir a estudiar.  Què més haurà de passar perquè ens hi arromanguem?

Si no ens unim,  l´amnèssia del passat ens robarà el futur.

L´amnèssia del passat ens ha robat el futur. Imatge de la discoteca AMNESIA, Eivissa.

Als pobres els feu repetir curs. A la petita burgesia els repetiu les classes (classes particulars). Per a Pierino, el fill del metge, no hi ha problema, tot és repetició. El que ensenyeu ja ho ha sentit a casa.

Carta a una mestra. Alumnes de l´Escola de Barbiana, 1968. Citat per Neus Sanmartí a l´Escola d´Estiu, 2011

Veure:
Pot l´educació combatre la desigualtat? (I)

Pot l´educació combatre la desigualtat? (II)

Desitjos per 2012. El conseller va a escola

Al meu país els equips directius no tenen pes dins l´Administració. Ningú els escolta. No tenen eines per consolidar equips sòlids o per protestar. No estan organitzats. No tenen espais per a compartir els problemes ni proposar solucions. En resum:  un cercle; no els escolten perquè no estan organitzats. No estan organitzats perquè no els escolten.

Els mestres no es fan seu el currículum. Molts es limiten a aplicar uns continguts que venen de dalt sense reflexionar-hi, sense jugar-hi.   Els alumnes, els més interessats en mantenir la curiositat,  no hi pinten molt en les decisions importants.  Els pares no tenen criteris per  conèixer les diferències entre els centres. Els ministres i consellers canvien lleis/normes sense consultar els implicats i els entesos. El resultat: un  fracàs escolar que no minva i ciutadans amb poca empenta cívica: i jo tanmateix què puc fer?.

Serà que als mediterranis ens perd l´individualisme, que no ens sabem unir, coordinar? O serà que provenim d´unes estructures (franquistes, centralitzades, verticals, estàtiques) d´un món mort?. Després de 40 anys  i una transició feble no és hora d´aspirar a un funcionament més democràtic -descentralitzat- a les aules, els centres i l´administració educativa?

Al nostre país les decisions importants en educació les prenen els poders fàctics: les editorials de llibres de text impresos i digitals, les grans empreses i unes administracions educatives allunyades de la realitat.

El sistema educatiu no pot avançar si no ho fa la democràcia. Però sabem que a altres països amb més tradició democràtica la cosa funciona diferent. Vegem l´exemple de Canadà.

El Ministre d´Educació va venir a passar un dia al nostre municipi.  (…) A les escoles va  parlar amb els alumnes, els mestres, equips directius i pares.

El ministre va adonar-se que les diferents escoles de la zona compartíem una narrativa sobre el nostre procés, centrada en la llarga tradició de poder elegir (projectes, programes i oportunitats d´aprenentatge),  la capacitat de fer-se preguntes, la competència informacional i l´autoregulació, tres trets que totes  les escoles del nostre barri tenen en comú.  També compartim la convicció de que la millora depèn dels mestres innovadors, la implicació dels pares i la passió dels estudiants. Que estem en el camí correcte. Anomeneu-lo com volgueu…. aprenentatge personalitzat o aprenentatge del segle 21, però és un camí compartit. Va escoltar els alumnes, que li explicaren què suposaven per a ells  l´autoregulació (autoavaluació, coavaluació) i la competència de tractament d´informació i digital. 

Aquest text no parla del nostre sistema. És de  Chris Kennedy, (copiat-aferrat en cursiva) superintendent de les Escoles públiques de West Vancouver (Canadà).

Sulfura perquè posa en evidència la distància que ens separa. Canadà,  un dels països que millors resultats va obtenir a PISA 2009,  duu anys fent feina per empoderar els  equips de mestres amb  unes estructures sòlides d´acompanyament als  processos formatius. És  un dels països destacats de l’estudi McKinsey (How the world’s most improved school systems keep getting better?), pel seu funcionament centrat en les comunitats d´aprenentatge professionals, la flexibilitat curricular i una avaluació més interna (entre els docents, acostumats a coavaluar-se) que externa (com l´americana o britànica).   Les tres paraules que ens separen de Canadà són: funcionament profundament democràtic.

Per més informació, consulteu:

Més perPLExos que PLEtòrics

Avui un no val tant pel que té com pel que sap. La posició social ja no ve donada per la feina (inestable i precària) ni  per les conviccions, sinó pel coneixement.  La vida sòlida que encara coneixíem als 80, quan sabíem viure sense ordinadors, s´ha acabat. El canvi més rellevant, com diu Castells,  prové  de la forma com l´aprenentatge i el coneixement s´han situat al centre de la vida. El coneixement és l´anell d´or de la nova era.

Aprendre no només es fa/farà per plaer i  per entendre el món i poder-s’hi manejar sinó  per definir la pròpia identitat (què crec?, per què em moc?). Aprendre tota la vida, des de qualsevol lloc i amb persones de tot el món. Al Congrés ISTE de l´any passat es va concloure  que l´objectiu de l´educació secundària és que els alumnes acabin connectats a una xarxa de persones per aprendre tota la vida.

Però l’aprenentatge digital té uns ritmes i requereix unes estratègies que fins ara no s´han ensenyat a l´escola ni a les universitats i que la major part de noltros els adults, pares i mares, mestres, professors i formadors no tenim prou adquirits. Parlam de PLE i PLN però tenir un bon  PLE  ens resulta molt difícil. almenys a mi, que em sent més  perduda que res, més perPLExa que PLEtòrica. Per què?.

Les estratègies

Què aprenem?

Juan Freire (el conocimiento no se gestionaNo gestionamos directamente la producción de conocimiento. Gestionamos contenidos (objetos digitales) y comunidades (relaciones; redes sociales) y es su interacción la que produce conocimiento (y nuevos contenidos).

Qui i com ensenya a les aules a crear comunitats per aprendre? Com ensenyam als mestres a gaudir de les xarxes?

On aprenem?

En comunitat a la xarxa. Però no n´hi ha prou amb llegir webs i blocs,  amb processar informació. Fa falta tenir experiències, com  deia Gadamer, que passi alguna cosa mentres aprens, visitar altres centres, conèixer altres experiències, aplicar-les, practicar-les, equivocar-se…. I després pensar-hi: autoregular-se, saber per què falles i com pots millorar. Aprendre és/serà saber viure. Aprendre i avaluar-se té a veure amb la felicitat.

Igualment pels alumnes… n´hi ha prou amb que processin informació????.  Si a les aules la vida no els toca, si no es construeix la cooperació, si res del que feim és rellevant per la seva identitat, si no entenen ni un telediari (Monereo), esteim perdent el temps.

Com organitzam la informació?

Saber organitzar la informació no consisteix  només en saber fer uns bons mapes conceptuals (que tant de bo en sabéssim!!!). Allò que  pretenem és que els continguts no s´entenguin com a fets deslligats sinó que formin estructures que s´incorporin a la nostra visió del món per tal que ens serveixin en el futur…. això succeeix? com fer que passi?.

Açò no sol succeïr per un motiu molt senzill. No destinam temps a pensar. Ni els mestres, ni els alumnes, ni els formadors ni els pares. Pensar requereix vagarejar, desconnectar del món, aquietar-se, mirar la situació amb distància. Tenim aquest ritme a les aules, a les famílies, a les formacions?. Ens donem permís per no arribar enlloc? per tenir el plaer d´anar perduts, sense port?.

És possible destinar temps a pensar quan un alumne d´ESO té 22 UD per mes??? No ho és. Només es pot patinar d´una manera molt superficial sobre el coneixement.

Per més informació,  el llibre de Nicholas Carr, ¿Qué está haciendo internet con nuestras mentes?, o aquest PPT, que és un joc de rols per alumnes de Batxillerat, sobre  l´ànima i les TIC.

La comunicació de la informació
Avui, tant pels alumnes com per als professors, la comunicació de la informació,  tan necessària, pot esdevienir una trampa. La trampa de posar per davant  l´escenari públic, el personatge que exposa, al procés reflexiu interior. Per ampliar, un article interessant de George Siemens . Un de divertit d´Ignasi Giró. I una reflexió personal de Jeff Uttecht sobre el seu dilema entre la família i l´ordinador.

Neil Postman, sobre l´estupidesa

En aquest vídeo, Neil Postman resumeix en dos minuts una idea hermosa que també apareix en el llibre de José A. Marina, La inteligencia fracasada. Teoría y práctica de la estupidez.  

Traducció al català del vídeo de Postman:

Per què els educadors són tan poc efectius en aconseguir els seus objectius. Per què els metges i advocats ho són més?

Metges i advocats emfatitzen allò negatiu. Els metges no estan preocupats per la salut sinó per la malaltia, i els advocats no per la justícia sinó per la injustícia. Estan enfocats en les teràpies. En canvi els educadors estan enfocats en fer els nens més llests, però això és impossible d´aconseguir per la gran varietat d´intel·ligències que hi ha.

Què passaria si els mestres fessin com els metges i es concentressin en l´estupidesa?. L´estupidesa és identificable i curable. La majoria pot reconèixer quan algú comet un error,  fa alguna cosa malament o no sap pensar adequadament i pot saber per què és així. És molt més difícil saber si algú diu la veritat o parla amb saviesa.

Què passaria si els mestres es veiessin com a professionals que ajuden als altres a curar un problema que consisteix en  COM NO SER ESTÚPIDS?

Però què és ser estúpid? No tenir identitat pròpia, no saber elegir, no poder argumentar les propies opinions, no entendre un telediari….

Al vídeo següent, Marina resumeix allò que afirma al llibre La inteligencia fracasada: Molts cops confonem la intel·ligència i l´estupidesa.