Google +
Twitter
WordpressEl Ministre d´Educació va venir a passar un dia al nostre municipi. (…) A les escoles va parlar amb els alumnes, els mestres, equips directius i pares.
- Reunió del ministre d´educació per escoltar el programa innovador de l´equip directiu, mestres i pares d´una escola de primària.
El ministre va adonar-se que les diferents escoles de la zona compartíem una narrativa sobre el nostre procés, centrada en la llarga tradició de poder elegir (projectes, programes i oportunitats d´aprenentatge), la capacitat de fer-se preguntes, la competència informacional i l´autoregulació, tres trets que totes les escoles del nostre barri tenen en comú. També compartim la convicció de que la millora depèn dels mestres innovadors, la implicació dels pares i la passió dels estudiants. Que estem en el camí correcte. Anomeneu-lo com volgueu…. aprenentatge personalitzat o aprenentatge del segle 21, però és un camí compartit. Va escoltar els alumnes, que li explicaren què suposaven per a ells l´autoregulació (autoavaluació, coavaluació) i la competència de tractament d´informació i digital.
- A l´escola de West Bay, els alumnes expliquen al ministre com es fan seu el procés d´aprendre.
Aquest text no parla del nostre sistema. És de Chris Kennedy, (copiat-aferrat en cursiva) superintendent de les Escoles públiques de West Vancouver (Canadà).
Sulfura perquè posa en evidència la distància que ens separa. Canadà, un dels països que millors resultats va obtenir a PISA 2009, duu anys fent feina per empoderar els equips de mestres amb unes estructures sòlides d´acompanyament als processos formatius. És un dels països destacats de l’estudi McKinsey (How the world’s most improved school systems keep getting better?), pel seu funcionament centrat en les comunitats d´aprenentatge professionals, la flexibilitat curricular i una avaluació més interna (entre els docents, acostumats a coavaluar-se) que externa (com l´americana o britànica). Les tres paraules que ens separen de Canadà són: funcionament profundament democràtic.
El contrast amb la nostra realitat és inevitable. Aquí els equips directius no tenen pes dins l´Administració. Ningú els escolta. No tenen eines per consolidar equips sòlids o per protestar. No estan organitzats. No tenen espais per a compartir els problemes ni proposar solucions. En resum: un cercle; no els escolten perquè no estan organitzats. No estan organitzats perquè no els escolten.
Els mestres no es fan seu el currículum. Molts es limiten a aplicar uns continguts que venen de dalt sense reflexionar-hi, sense jugar-hi. Els alumnes, els més interessats en mantenir la curiositat, no pinten res. Els pares no tenen criteris per conèixer les diferències entre els centres. Els ministres i consellers canvien lleis/normes sense consultar els implicats i els entesos. El resultat: un fracàs escolar que no minva, ciutadans amb poca empenta cívica: i jo tanmateix què puc fer?.
Serà que als mediterranis ens perd l´individualisme, que no ens sabem unir, coordinar? O serà que provenim d´unes estructures (franquistes, centralitzades, verticals, estàtiques) d´un món mort?. Que el sistema educatiu s´envest amb l´herència de l´evolució sòcio-política dels darrers anys? Després de 40 anys i una transició feble no és hora d´aspirar a un funcionament més democràtic -descentralitzat- a les aules, els centres i l´administració educativa?
Al nostre país les decisions importants en educació les prenen els poders fàctics: les editorials de llibres de text impresos i digitals, les grans empreses i unes administracions educatives allunyades de la realitat.
El sistema educatiu no pot avançar si no ho fa la democràcia.
Per més informació, consulteu:
- Apple, M.W., Beane, J.A., (2005):Escuelas democráticas, Morata, Madrid. S´hi troba el currículum de les Essential Schools.
- Informe McKinsey (2010). How the world’s most improved school systems keep getting better?
- Wrigley (2007), Escuelas para la esperanza
Hay un arte hecho para ver. Pero hay un arte, el arte verdadero, que es el que se hace ver. Hoy en día se confunde. El arte es utilizado como un instrumento. El arte no es un instrumento, sino un medio de aparición.
