El ministre va adonar-se que les diferents escoles de la zona compartíem una narrativa sobre el nostre procés, centrada en la llarga tradició de poder elegir (projectes, programes i oportunitats d´aprenentatge),  la capacitat de fer-se preguntes, la competència informacional i l´autoregulació, tres trets que totes  les escoles del nostre barri tenen en comú.  També compartim la convicció de que la millora depèn dels mestres innovadors, la implicació dels pares i la passió dels estudiants. Que estem en el camí correcte. Anomeneu-lo com volgueu…. aprenentatge personalitzat o aprenentatge del segle 21, però és un camí compartit. Va escoltar els alumnes, que li explicaren què suposaven per a ells  l´autoregulació (autoavaluació, coavaluació) i la competència de tractament d´informació i digital. 

Aquest text no parla del nostre sistema. És de  Chris Kennedy, (copiat-aferrat en cursiva) superintendent de les Escoles públiques de West Vancouver (Canadà).

Sulfura perquè posa en evidència la distància que ens separa. Canadà,  un dels països que millors resultats va obtenir a PISA 2009,  duu anys fent feina per empoderar els  equips de mestres amb  unes estructures sòlides d´acompanyament als  processos formatius. És  un dels països destacats de l’estudi McKinsey (How the world’s most improved school systems keep getting better?), pel seu funcionament centrat en les comunitats d´aprenentatge professionals, la flexibilitat curricular i una avaluació més interna (entre els docents, acostumats a coavaluar-se) que externa (com l´americana o britànica).   Les tres paraules que ens separen de Canadà són: funcionament profundament democràtic.

El contrast amb la nostra realitat és inevitable. Aquí els equips directius no tenen pes dins l´Administració. Ningú els escolta. No tenen eines per consolidar equips sòlids o per protestar. No estan organitzats. No tenen espais per a compartir els problemes ni proposar solucions. En resum:  un cercle; no els escolten perquè no estan organitzats. No estan organitzats perquè no els escolten.

Els mestres no es fan seu el currículum. Molts es limiten a aplicar uns continguts que venen de dalt sense reflexionar-hi, sense jugar-hi.   Els alumnes, els més interessats en mantenir la curiositat,  no pinten res.  Els pares no tenen criteris per  conèixer les diferències entre els centres. Els ministres i consellers canvien lleis/normes sense consultar els implicats i els entesos. El resultat: un  fracàs escolar que no minva, ciutadans amb poca empenta cívica: i jo tanmateix què puc fer?.

Serà que als mediterranis ens perd l´individualisme, que no ens sabem unir, coordinar? O serà que provenim d´unes estructures (franquistes, centralitzades, verticals, estàtiques) d´un món mort?. Que el sistema educatiu s´envest amb l´herència de  l´evolució sòcio-política dels darrers anys? Després de 40 anys  i una transició feble no és hora d´aspirar a un funcionament més democràtic -descentralitzat- a les aules, els centres i l´administració educativa?

Al nostre país les decisions importants en educació les prenen els poders fàctics: les editorials de llibres de text impresos i digitals, les grans empreses i unes administracions educatives allunyades de la realitat.

El sistema educatiu no pot avançar si no ho fa la democràcia.

Per més informació, consulteu:

•  Apple, M.W., Beane, J.A., (2005):Escuelas democráticas, Morata, Madrid. S´hi troba el currículum de les Essential Schools. 
• Informe McKinsey (2010). How the world’s most improved school systems keep getting better?
• Wrigley (2007), Escuelas para la esperanza 

Aprendre no només es fa/farà per plaer i  per entendre el món i poder-s’hi manejar sinó  per definir la pròpia identitat (què crec?, per què em moc?). Aprendre tota la vida, des de qualsevol lloc i amb persones de tot el món. Al Congrés ISTE de l´any passat es va concloure  que l´objectiu de l´educació secundària és que els alumnes acabin connectats a una xarxa de persones per aprendre tota la vida.

Però l’aprenentatge digital té uns ritmes i requereix unes estratègies que fins ara no s´han ensenyat a l´escola ni a les universitats i que la major part de noltros els adults, pares i mares, mestres, professors i formadors no tenim prou adquirits. Parlam de PLE i PLN però tenir un bon  PLE  ens resulta molt difícil. almenys a mi, que em sent més  perduda que res, més perPLExa que PLEtòrica. Per què?.

Les estratègies

Què aprenem?

Juan Freire (el conocimiento no se gestiona) : No gestionamos directamente la producción de conocimiento. Gestionamos contenidos (objetos digitales) y comunidades (relaciones; redes sociales) y es su interacción la que produce conocimiento (y nuevos contenidos).

Qui i com ensenya a les aules a crear comunitats per aprendre? Com ensenyam als mestres a gaudir de les xarxes?

On aprenem?

En comunitat a la xarxa. Però no n´hi ha prou amb llegir webs i blocs,  amb processar informació. Fa falta tenir experiències, com  deia Gadamer, que passi alguna cosa mentres aprens, visitar altres centres, conèixer altres experiències, aplicar-les, practicar-les, equivocar-se…. I després pensar-hi: autoregular-se, saber per què falles i com pots millorar. Aprendre és/serà saber viure. Aprendre i avaluar-se té a veure amb la felicitat.

Igualment pels alumnes… n´hi ha prou amb que processin informació????.  Si a les aules la vida no els toca, si no es construeix la cooperació, si res del que feim és rellevant per la seva identitat, si no entenen ni un telediari (Monereo), esteim perdent el temps.

Com organitzam la informació?

Saber organitzar la informació no consisteix  només en saber fer uns bons mapes conceptuals (que tant de bo en sabéssim!!!). Allò que  pretenem és que els continguts no s´entenguin com a fets deslligats sinó que formin estructures que s´incorporin a la nostra visió del món per tal que ens serveixin en el futur…. això succeeix? com fer que passi?.

Açò no sol succeïr per un motiu molt senzill. No destinam temps a pensar. Ni els mestres, ni els alumnes, ni els formadors ni els pares. Pensar requereix vagarejar, desconnectar del món, aquietar-se, mirar la situació amb distància. Tenim aquest ritme a les aules, a les famílies, a les formacions?. Ens donem permís per no arribar enlloc? per tenir el plaer d´anar perduts, sense port?.

És possible destinar temps a pensar quan un alumne d´ESO té 22 UD per mes??? No ho és. Només es pot patinar d´una manera molt superficial sobre el coneixement.

Per més informació,  el llibre de Nicholas Carr, ¿Qué está haciendo internet con nuestras mentes?, o aquest PPT, que és un joc de rols per alumnes de Batxillerat, sobre  l´ànima i les TIC.

Pels motius anteriors (aprendre és revisar allò que sabem, segons Neus Sanmartí, aprendre és avaluar-se a partir de l’experiència),  el problema està en la forma com repartim el temps a les aules i a la nostra vida i per tant en la gestió de la voluntat, un tema cabdal els propers anys. Fa/farà falta destinar molt més temps a: 1) Tenir experiències, 2)Distanciar-s’hi sense afrissar 3) Avaluar 4)Refer.

Per ampliar.  

Necessitaria saber què han dit els filòsofs sobre els perills de considerar el coneixement una finalitat i no un mitjà. N´han parlat els nous gurus Marc Prensky, Stephen Downes,  George Siemens?….  Sherry Turkle parla de l´impacte de la tecnologia sobre  l`ànima humana, però en un sentit pràctic, com a bona americana. Si algú és tan amable d´explicar-ho li agraïria.

Traducció al català del vídeo de Postman:

Per què els educadors són tan poc efectius en aconseguir els seus objectius. Per què els metges i advocats ho són més?

Metges i advocats emfatitzen allò negatiu. Els metges no estan preocupats per la salut sinó per la malaltia, i els advocats no per la justícia sinó per la injustícia. Estan enfocats en les teràpies. En canvi els educadors estan enfocats en fer els nens més llests, però això és impossible d´aconseguir per la gran varietat d´intel·ligències que hi ha.

Què passaria si els mestres fessin com els metges i es concentressin en l´estupidesa?. L´estupidesa és identificable i curable. La majoria pot reconèixer quan algú comet un error,  fa alguna cosa malament o no sap pensar adequadament i pot saber per què és així. És molt més difícil saber si algú diu la veritat o parla amb saviesa.

Què passaria si els mestres es veiessin com a professionals que ajuden als altres a curar un problema que consisteix en  COM NO SER ESTÚPIDS?

Però què és ser estúpid? No tenir identitat pròpia, no saber elegir, no poder argumentar les propies opinions, no entendre un telediari….

Al vídeo següent, Marina resumeix allò que afirma al llibre La inteligencia fracasada: Molts cops confonem la intel·ligència i l´estupidesa.

Yong Zhao, University of Oregon

El propòsit del sistema educatiu és fomentar la diversitat de talents.  El talent individual i la capacitat d´adaptar-se al canvi. Que els estudiants puguin codissenyar el seu aprenenentatge a partir de les seves fortaleses. Només si els estudiants poden desenvolupar la seva individualitat tindrem una base per afrontar el nou món, més complex, més especialitzat i global. Per fer possible allò que diuen Hargreaves i Shirley (2009) a The Fourth Way,  no només gestionar el  propi aprenentatge sinó  ser agent de canvi social: amb els seus companys, les decisions escolars i la seva comunitat.

Zhao, Yong (Febrer 2011): Students as change partners: A proposal for educational change in the age of globalization Springer Science+Business Media B.V. 2011, via @eprats

Segons Martínez Aldanondo.

Martínez Aldanondo, gerent de projectes e-learning i gestió del coneixement. Xile.

¿Qué se le puede pedir a la educación? Que te coloque en “modo aprender” para toda la vida y te ayude a encontrar tu causa, tu vocación, que te ofrezca oportunidades para desarrollar tus talentos hasta que encuentres lo que te pueda interesar o entusiasmar. Para ello, debe ser una experiencia permanente, un continuo bombardeo de estímulos, desafíos y situaciones variadas para que compruebes en qué destacas, que cosas no van contigo y logres encontrar tu pasión. “Un futbolista solo rinde al máximo cuando se divierte” Johan Cruyff. La educación no puede seguir siendo un montón de asignaturas desconectadas entre si y sin relación con lo que te espera en el futuro.

Martínez Aldanondo (Agost 2011): La trampa de la educación de calidad, Catenaria.

Les afirmacions  les sostenen a partir de les interpretacions manipulades d´un estudi, que no persegueixen altra cosa que defensar que l´educació no pot combatre la desigualtat.

Avui EL PAÍS ha publicat la resposta dels autors de l´estudi  Víctor Pérez-Díaz y Juan Carlos Rodríguez  demanant que per favor no se´ls malinterpreti:

Pintada del 15M

Los datos del estudio PISA de la OCDE sugieren que el índice de estatus económico explica alrededor de una décima parte de la varianza de los resultados de los tests en los países de la OCDE. Pero (…) de confirmarse los estudios sobre hijos biológicos y adoptados, estaríamos ante unos factores socioeconómicos que probablemente explicarían alrededor de un 5% de la varianza y unos factores llamados genéticos que explicarían alrededor de otro 5%.

Creemos que lo más importante es indagar en el 90% de la varianza no explicada, que es lo que hacemos en la casi totalidad de las más de 200 páginas del texto. Somos conscientes de que se trata de un tema delicado….Pero que sea delicado no significa que haya que ignorarlo.

En ningún caso afirmamos que haya una primacía de la genética. 

L´article sobre la CEOE va tenir 1.071 tweets. El dels investigadors en duu 5. 

El primer és un pamflet ple de tergiversacions intencionades. El segon és un estudi científic on es defensa que l´educació pot combatre la desigualtat perquè res està determinat. Produeix tristesa. 

No somos partidarios de ningún tipo de determinismo genético. Tampoco somos partidarios de un determinismo de los factores del entorno o medioambientales. (…)  Creemos más bien que una versión más razonable de las ciencias sociales (y la filosofía) es la que considera a los sujetos humanos como agentes “infradeterminados”, con un grado de libertad que es la razón por la que se les considera responsables de sus actos, incluso cuando se equivocan (por ejemplo, cuando juzgan erróneamente a los demás). Esperamos que este artículo ayude a evitar futuros malentendidos. En todo caso, el lector interesado puede acudir directamente al libro que es la fuente original (en www.asp-research.com). 

Avui El País publica Una semana de furia, una bona anàlisi sobre les revoltes: nadie acierta a dar con una explicación. Quizás porque no hay una explicación, sino muchas (….). Fa una exposició de causes, de les quals la més interessant em sembla la tercera:

• Causes conegudes com: pobreza, exclusión social, dificultades de integración-aceptación de las minorías étnicas
• Nous fenòmens com el paper de les TIC i les xarxes socials.
• Factors pol·lèmics però cabdals perquè són estructurals  (…) Un model d´Estat del Benestar que no pot integrar els exclosos (…) Por un lado, hay una elevada proporción de familias en las que ninguno de sus miembros ha trabajado desde hace varias generaciones. Y  su supervivencia se debe a que dependen completamente del Estado. Por otro lado,  han tenido un apoyo insuficiente del Estado, el sistema educativo les ha fallado porque sus expectativas de conseguir un empleo son a menudo extraordinariamente bajas. Se puede decir que reciben ayudas, pero al mismo tiempo es muy pobre el nivel de los servicios que les deberían permitir escapar de esa situación“. Més endavant repetix: la incapacidad del Estado de superar ese problema a través del sistema educativo.
• Factors estructurals lligats a la sociologia de l´educació com el consumismo que acaba fomentando el sistema económico neoliberal o los efectos en la sociedad de las familias monoparentales  (…):  Los niños británicos tienen más posibilidades de tener un televisor en su habitación que un padre viviendo en casa. Un tercio de ellos nunca han comido con otro miembro de su familia en la casa familiar (…)  Son, por lo tanto, radicalmente asociales y profundamente egoístas. Al crecer están destinados no solo al desempleo sino a ser inempleables”.
• Otros factores son coyunturales, como el impacto de las políticas de ajuste impulsadas por la coalición de conservadores y liberal-demócratas.
• Causes circumstancials: La torpeza inicial de la policía para afrontar la situación.
• Y algunos, en fin, entran en el terreno de la sociología, como el culto al gangsterismo o el comportamiento de las masas.

La cosa no és que només hagi fallat el sistema educatiu, sinó que el món on creiem viure s´ha esfondrat, on res tornarà ser com abans (Joan Subirats), perquè les sòlides institucions modernes verticals (partits, església, escoles….)  creades els anys 40 formaven un sistema social pensat per unes persones que ja no existeixen.  En aquest món els paradigmes moderns no serveixen per entendre què passa. Només les interpretacions complexes serviran. I l´educació haurà d´estar al servei de la complexitat.

Les interpretacions simplistes com la del primer ministre britànic (són uns criminals) no faran més que aprofundir el problema.  Són interpretacions semblants a les del món educatiu de per aquí quan es diu que  tal centre té mals resultats perquè hi ha molts immigrants… opinions que no pretenen entendre la realitat, sino sotmetre-s’hi perquè donen per suposat que la desigualtat és incombatible, inevitable. No creuen que l´escola sigui determinant en el canvi social, sinó que tot depèn de les famílies…..o sigui, del món privat. La cosa pública, cutre i pels pobres. Quan segurament la solució no passarà per cap dels dos extrems sinó per una integració de les famílies i les comunitats dins els centres educatius com ja preveïa aquest informe de l´OCDE de l´any 2001. Ploren, però no aporten solucions simplement perquè pensen que no n´hi ha, perquè creuen que els pobres ho són perquè s´ho han cercat.  Us recorda algú?.

I esgrimeixen erròniament com argument els resultats PISA sobre l´ISEC (Índex Socioeconòmic i Cultural de les famílies) on s´avalua l´impacte del mateix sobre el rendiment, oblidant intencionadament que:

• Els països que obtenen millors resultats PISA han  establert mesures per lluitar contra la desigualtat social. Canadà (amb un percentatge molt elevat d´alumnat immigrant), Shanghai (amb una política centrada en l´educació als barris marginals), Finlàndia (sistema educatiu enfocat a no deixar enrera cap alumne).
• Els països on els mals resultats correlacionen amb l´ISEC són aquells on no hi ha polítiques públiques educatives de qualitat sostingudes durant molt de temps… i per polítiques de qualitat no em referesc  a segregar els alumnes excel·lents dels flacs, sinó a tot el contrari. A creure de ver que l´educació és l´eina més potent que tenim per combatre la desigualtat.

Font del gràfic:  Consejería de Educación País Vasco (2010),  Orientaciones para interpretar los resultados de la Evaluación Diagnóstica

Como asunto ético-político, la educación no se encierra en los propósitos sino que consiste en lo que pasa con ellos en la realidad, en lo que les pasa a los propósitos cuando están sometidos a la (in)competencia de las personas, las estructuras y el tiempo. Entonces,  ¿qué les debería suceder  en su encuentro con la realidad?. Los propósitos llevarían a:

1. Mirar y escuchar a los niños. En las escuelas y las familias se tendría en consideración  la opinión de los niños para tomar decisiones.

2. Escuchar a las familias. ¿Qué escuela sueñan?

3. Mirar a los maestros en acción. Dejar de escribir sobre propósitos -proyectos curriculares, grandes líneas metodológicas y evaluativas…..-  y mirar qué pasa en el aula: ¿qué hace el maestro? ¿qué hacen los niños? ¿cuál es la tarea?. Una sola cámara de vídeo, un compañero que coevalua son más efectivos para el cambio que 100 horas de formación. Ahí la brecha entre los propósitos, los discursos y la realidad es a veces tan estridente que sólo el humor puede ayudar a saltarla.

4. Desarrollo profesional. Propuestas #EABE11 Menos ponencias y más autobuses (para visitar buenos centros). La autoformación tiene límites; la co-formación es ilimitada. Gran red para problemas sencillos, grupo pequeño para problemas grandes. Hay que ser críticos, estar dispuestos a criticar y aceptar la crítica.

4. Pedir responsabilidades a una Administración educativa que no ha tenido ante sí -al menos hasta ahora- un verdadero movimiento de base de docentes con quienes dialogar y al que temer. Hasta ahora hemos estado  dormidos y  desorganizados sin mensajes  lo suficientemente sólidos como para influir en las políticas públicas,  ni lo suficientemente abstractos como para catalizar la esperanza. Que el movimiento del 15-M tenga la palabra depende de nosotros.

Preguntes que sacsegen

no és  fàcil. Algunes preguntes que semblen interessants no generen més que debats abstractes o pobres que no duen a canviar res, ni tan sols les idees pròpies sinó a rodar i rodar sense rumb. En canvi n´hi ha d´altres que donen sensació d´avanç….  d´haver arribat a  ports nous, desconeguts. Aquestes bones preguntes, segons la meva opinió,  tenen en comú:

• Es fan amb l´objectiu de prendre alguna decisió que repercutirà sobre els fillets i sobre els mateixos professors. Atacar amb preguntes  abstractes (per exemple: els principis metodològics per posar al PEC) no serveix de res si no s´aterra al que passa a l´aula (com podem demostrar que aquest principi ajuda més als alumnes a aprendre? quins aplicam realment i quins voldríem aplicar? ).
• La resposta no està prefixada pel formador/a o l´equip directiu. No només s´accepten totes les mirades sinó que s´estimulen les visions diferents.

1. M´agradaria ser un estudiant a la meva aula? En què sí i en què no?

2. Quan jo anava a escola…. quins records tenc d´haver-me  sentit reconegut/da?  Quins de que l´avaluació em fos útil per aprendre?

3. Què he après dels meus alumnes aquesta setmana? Quina és la cosa més important que els he ensenyat?

4. Quins han estat els meus moments ahà al llarg de la meva trajectòria professional?

Kansas city va tancar la meitat de les seves escoles

Diumenge TV3 va dedicar  el 30 minuts a les reformes  de Finlàndia i New York. Van entrevistar Roser Salavert, ex-directora del districte 3 de Manhattan,  que l´any passat  va tancar dues escoles (a la ciutat se´n van tancar 65) per ineficiència (directors i professorat poc motivats i alumnes amb resultats baixos).

Coincidint amb la rebel·lió col·lectiva del sector progressista dels EUA contra la política educativa d´Obama (Race to the top) s´està qüestionant l´eficiència de mesures dràstiques com tancar escoles o despedir mestres.

Arguments en contra de tancar escoles:

1. Afecta a estudiants de procedència social baixa. No els serveix per millorar, sinó que queden arraconats. Almost all are Black and Latino with significantly higher needs.  Dels 33.000 estudiants afectats,  només 9.592 s´han graduat.  

2. Els retallen les ajudes i llavors els diuen que s´han de tancar per tenir baixos resultats. Seria millor invertir-hi i lluitar per la millora.  My school had to cut our debate team, chess team, robotics club, choir, and the mentor and internship program with Citigroup. Our school and other schools need more resources and help from DOE. We shouldn’t have to fight with them for it. 

Arguments a favor:

1. Els alumnes no queden arraconats, sinó que milloren. La investigació (Engberg, Gill, Zamarro, Zimmer) ha demostrat que els efectes adversos que poden experimentar els estudiants  no només desapareixen després del primer any sinó que són minimitzats quan els estudiants van a escoles higher-performing. Per les escoles de rebuda no s´han trobat efectes negatius en els estudiants que reben els nous.

2. Les escoles tancades són escoles de grans dimensions (Roser Salavert). Els alumnes es redistribueixen a escoles més petites. Hi estic d´acord.  PISA ha demostrat que hi ha una clara correlació entre el tamamy del centre i els resultats. Com més gran és el centre més baixos són els resultats.

2. Les escoles tancades  han tingut  oportunitats, però la baixa motivació dels equips docents i directius no ha millorat.

Conclusió

Tancar escoles pot ser una solució quan:

• Les dimensions del centre fan impossible la generació d´una visió compartida i la creació d´equips docents de millora.
• Els equips directius i docents han rebut suport, ajudes i formació per millorar, però no ha servit.
• L´èxit de l´alumne independentment de la seva procedència social està per damunt de qualsevol altre objectiu.
• Els objectius i criteris pedagògics de l´Administració estan per damunt dels econòmics.

- Rúbrica de autoevaluación. Se utiliza colaborativamente (todos escriben online en el mismo docs ANTES y AL FINAL).

- Evaluación del formador/a  por parte del profesorado

- Metacognición. Què he aprendido? Es el sistema que permite visualizar lo aprendido de forma más positiva. Se pueden mostrar  los resultados en un PPT con música de fondo, de forma que ellos son  los protagonistas y de paso se refresca lo visto el día anterior con sus propias palabras.